Blogia

uNa NoVa HisTòRia

Un camí

Un camí

Un camí per començar a caminar junts, per veure on ens porta però de la mà. Per ser capaços de començar-lo sense deixar de caminar amb el que ens fa sentir bé. Compartir projectes, somriures davant els problemes i estirar-nos quan ens costi avançar.

Un camí per fer, per viure una nova realitat, que ens faci sentir persones, amb respecte i empatia, amb emoció i amor. Un camí on la sorra sigui suau i ens ajudi a avançar, on el sol ens escalfi i el vent ens refresqui. Un camí on les tempestes, que hi seran, ens ajudin a trobar un lloc on aixoplugar-nos junts, on parlar de les coses.

Un camí que, tot i les alternatives, tinguem ganes de fer, de viure'l i de somriure'l.

El nostre camí, el que ja hem començat i que arribi tant lluny com tots dos sapiguem fer-lo arribar.

Un camí i a caminar.

Llibertat

Llibertat

Era de nit, unes gavines havien fet el niu sobre un teulat molt a prop de la platja, en el silenci d'aquell vespre es sentien noves vides, dels ous havien sortit les cries i feien un soroll ben agut que arribava fins al passeig que hi havia just a tocar de la sorra.

La gent que passava corrent, parlant, escoltant música o mirant el mòbil no hi posava cap atenció.

Les gavines, esperaven el final del dia per acostar-se a la platja i trobar allà qualsevol cosa que servís d'aliment.

Però aquell dia no hi va haver final del dia. Poc a poc aquella nit es va anar acumulant un munt de gent a la platja. Persones i més persones arribaven de tot arreu, es treien les mascaretes i s'asseien a la sorra tot parlant, somrient i explicant mil anècdotes dels temps viscuts darrerament.

La platja plena, grups de persones menjant, rient i escoltant música. Algunes persones fins i tot amb un gran atreviment entraven a l'aigua, començaven a sonar guitarres i tot d'instruments. La gent ballava.

Va passar tota la nit i va ser el moment de sortir el sol. Tothom a la platja va fer silenci. La llum ataronjada apareixia per l'est i il·luminava com mai el cel, el primer cel, el primer moment. L'esperada llibertat.

Tota la platja es va unir en un gran i fort aplaudiment, abraçades i plors, crits d'alegria i d'amor, petons i mirades. L'esperada llibertat.

Com si estiguéssim en una festa les mascaretes que tothom tenia van començar a volar pels aires. L'esperada llibertat.

Es va fer de dia i tothom va marxar, amb un somriure. Havia arribat, per quedar-se semblava.

Una de les gavines va baixar a la platja, va recollir algunes restes de la nit que podien servir d'aliment i va tornar al niu a alimentar les seves cries, va començar.

Paciència

Paciència

La Maria era una nena de deu anys que vivia en un petit poblet al costat del mar. Li agradava molt viure allà, hi tenia els amics de l'escola, força part de la família propera i aquell poble a la seva edat era el seu món. Poques vegades havien marxat d'allà, la seva família no tenia molts diners i les vacances les passava ajudant a la seva mare, ella treballava a casa, cosia jerseis per una fàbrica i la Maria portava amunt i avall retalls de roba, cremalleres i tot el que podia per ajudar-la.

El pare que era pescador sempre era fora, agafava la barca molt d'hora al matí i a vegades es passava dies sense tornar a casa, quan venia, estava molt cansat i la seva relació amb la Maria era molt fràgil. Era la seva filla però s'havia perdut tota la seva infància.

Aquell any el curs va acabar i la Maria va arribar a casa emocionada. Un estiu per davant! Hauria d'ajudar a la seva mare, era veritat, però els dies s'allargaven com mai, la calor, les estones a la platja, èpoques de somriures i de gaudir de la vida amb deu anys.

Va obrir la porta i va trobar a la seva mare asseguda al davant d'un bonic rellotge de sorra. Va cridar a la Maria i li va dir amb un gest que s'acostés allà on era.

La Maria es va acostar i es va asseure al costat de la seva mare.

- Aquest rellotge Maria va ser de la meva mare i me'l va donar quan tenia deu anys com tu ara, el primer dia de vacances d'estiu. Avui, és teu, cuida'l perquè és temps i el temps és el tresor més gran que hi ha.

La Maria es va quedar parada. Com havia de cuidar un rellotge de sorra? Es va asseure en una cadira i se'l va quedar mirant. La sorra estava pujant i no baixant, era molt estrany! Quan tota la sorra va ser a la part de dalt el rellotge va quedar quiet, la sorra no es movia. Semblava un truc de màgia!

La Maria el va agafar, el va girar i el va deixar a sobre la taula. El rellotge no es movia. La sorra era a baix. Era el més normal del món! El que era estrany era el que acabava de veure feia un moment. Va agafar el rellotge i se'l va endur a l'habitació.

Van passar uns dies i la Maria gaudia de l'estiu al màxim, els dies llargs amb els amics i amigues del poble l'omplien d'alegria, jugava, anava a la platja i vivia un estiu de somni.

Al cap d'uns dies se'n va enrecordar del rellotge i el va anar a veure. Estava igual, no s'havia mogut ni un granet d'aquella sorra fina.

No va poder resistir-ho més. Per què li havia regalat aquell rellotge la seva mare? Va anar-la a veure i li va dir: 

- Què n'he de fer d'aquell rellotge?

La mare li contestà:

- Gira'l i deixa que comenci a caure la sorra.

La Maria va anar corrent a l'habitació i el va girar. La sorra no es movia, va quedar enganxada a la part superior del rellotge en contra de tota llei de la física.

Ella, nerviosa va pensar, que no servia de res, que no funcionava i nerviosa va anar a veure la seva mare de nou.

- No es mou mama. - li va dir.

- Millor. -Li va contestar. -Tingues paciència.

Aquell rellotge no va començar a funcionar mai. La Maria es va fer gran, va formar una família i va tenir un fill i poc temps després una filla. Vivien a la casa de la família i la vida els hi anava bé. 

Quan la nena, la Ruth, va tenir deu anys, la Maria es va acostar a la seva filla i li va dir:

- Té aquest rellotge. Cuida'l perquè és temps i el temps és el tresor més gran que hi ha.

I en aquell moment la sorra del rellotge va començar a pujar cap amunt...

Tu

Tu

Tu

tu, la paraula ets tu,

tu que ets aquí però no hi ets,

tu que somrius i ho noto,

tu que vius per poder viure,

tu que sents.

 

Tu

tu, la paraula ets tu,

tu que somies en colors,

tu que vols i pots volar amunt,

tu que penses per fer-ho bé,

tu que sents.

 

Tu

tu, la paraula ets tu,

tu que t'empapes de món

tu que estimes el mar

tu que vols llibertat

tu que sents.

 

Tu

tu, la paraula ets tu,

tu que vius,

tu que vols,

tu que vens,

tu que sents.

 

 

 

Aire

Era un matí d’hivern dels més freds que es recordaven en aquell petit poble de muntanya, la neu cobria les muntanyes més properes i l’aire fred feia que sortir fora a aquelles hores fos només cosa de valents.

Ella aquell dia havia près la decisió de sortir ben d’hora, era un gran dia i el fred no l’aturaria. L’objectiu estava clar, arribar a trobar el seu nou camí.

Havien passat anys, molts anys en els que no havia trobat una raó per viure, els problemes familiars, la parella i algunes situacions més personals l’havien fet perdre i va arribar a no creure que res millor del que vivia podia existir.

Però tot va canviar quan va rebre aquella carta, una carta! Ja no se’n feien d’aquestes! Un dia qualsevol de setembre va rebre una carta de color taronja a la bústia, el seu nom i direcció no apareixien, algú l’havia deixat allà. I si no era per a ella? La curiositat va poder amb tot i la va obrir. A dins tan sols hi havia un petit paper, en forma de vaixell i unes coordenades escrites a mà juntament amb una hora i un dia "04/10/20 20:00". Ràpidament va buscar una aplicació al mòbil per buscar el lloc que marcava i va veure que no era molt lluny d’allà, era un cim d’una muntanya que tenia pendent des de feia temps i la veritat és que no quedaven gaires dies per aquella data.

Les dues setmanes següents van ser frenètiques, què es trobaria allà? què podia ser? Qui havia escrit aquell enigmàtic missatge?

Els dies passaven i s’acostava la data màgica, es notava viva, amb unes ganes immenses de veure què l’esperava aquell dia a aquella hora i en aquell lloc. No sabia que l’hi esperava, ni tan sols si era per ella aquella carta, però tenia un camí a seguir, un camí que havia vingut sol i que no estava disposada a deixar escapar.

Va arribar el dia esperat, feia fred, era un matí d’hivern dels més freds que es recordaven en aquell petit poble de muntanya, la neu cobria les muntanyes més properes i l’aire fred feia que sortir fora a aquelles hores fos només cosa de valents.

Va començar el seu camí, va trigar unes quantes hores, el camí era llarg i calia estar alerta amb les dificultats en forma de neu que s’anava trobant al seu pas.

Finalment va arribar al lloc que marcaven les coordenades. Aquell cim poc resguardat deixava pas a un aire fred que anava i venia en totes direccions, amb la caputxa posada semblava que l’aire parlés, que intentés comunicar-se. Ella es va asseure el cim, encara quedaven uns minuts per l’hora de la carta.

Quan va ser el moment, l’aire es va endur els petits núvols que tapaven el sol que es ponia a l’horitzó, va veure un espectacle de llum i colors com mai havia vist. I va somriure. Va estar una bona estona admirant el paisatge i escoltant l’aire que fregava la caputxa de la jaqueta, no deia res, però l’acompanyava en aquell moment amb un xiuxiueig de pau i de felicitat.

Es va aixecar de la pedra on seia i va decidir tornar a casa. Amb un somriure a la cara i amb un camí per seguir, l’havia començat aquella tarda i ja no el deixaria mai.

Paradís

Buscava el paradís ja feia temps. Ella vivia sense trobar un camí. Ella vivia sense veure com el cel s'obria després de de cada una de les tempestes per tal d'oferir-li els secrets més encantadors i preciosos.

Buscava el paradís ja feia temps. Ell vivia sense trobar el camí. Ell vivia sense veure com el cel s'obria després de cada una de les tempestes per tal d'oferir-li els secrets més encantadors i preciosos.

 

I va arribar el dia, ell ho va entendre i ella també. El paradís a tocar de les mans. Un camí a fer junts. Perquè sense haver dos no pot existir un. Perquè sense la vergonya, els somriures, els badalls i les situacions i sensacions, sense tot això no hi havia paradís.

I el buscaven, lluitaven molt, passaven per moments increïbles i per moments difícils, per moments genials i moments de gran dificultat. I els passaven...

I d'aquí això:

Era al matí, moment de despertar-se i estava esperant com cada dia que sonés el despertador, era hora d'aixecar-se i no sonava. Encara amb els ulls tancats va palpar la tauleta de nit on sempre quedava carregant el mòbil i no hi havia tauleta. 

Seguia amb els ulls tancats i va optar per seguir amb els ulls tancats i girar per dormir una estona més. La son li podia...

I va girar el cos lentament. I sentia com el cos no pesava, com l'aire l'envoltava. La sensació era bona. Va obrir els ulls. Va veure on era, un espai ple de llum, inimaginable, ple de colors i ple de sentiments i desitjos.

I estava bé. I volia seguir. I va caminar.

Poc temps va passar fins que va notar que li agafava la mà. Ella el mirà somrient, i ell li tornà el somriure. Ella va apretar la mà fort, i ell amb l'altre mà l'agafava fort.

- Anem al paradís? - li va preguntar.

I ell li contestà: 

- El paradís és aquí.

Va mirar al voltant, aquella llum, l'aire que l'envoltava, la sensació era bona, els colors, la fragilitat del seu cos, la mà agafada.

El va mirar i va somriure. Buscava el paradís a l'horitzó, al final del camí. 

La va mirar i va somriure. Buscava el paradís a l'horitzó, al final del camí.

I el paradís és ara, ets tu, sóc jo i és aquí.

Benvinguda al nostre paradís.

FANTASIA

FANTASIA

Una flauta sonant, acompanyada d'una arpa genial, tocant una melodia exactament igual que la que el seu cap buscava.

Aquell dia, aquells dies havien estat això, fantasia...

Dies en que el més impossible esdevé. Dies en que qualsevol música, qualsevol acció i qualsevol moment és fantasia.

Setmanes en que una música acompanyada d'una gran veu donava pas a un i altre pensament que portava a la vegada a aquells records que no voldria esborrar mai.

Aquests dies en que ell pensava que les coses eren diferents, pensava que ell era el centre del món, el centre de la fantasia dels del seu voltant, que era totalment indispensable, totalment tot. I poc a poc va anar entenent...

No tot gira quan ell vol, no tot passa quan ell vol, no tot és fantasia. No tot.

I aleshores canten els ocells, i les veus i les melodies que el fan somriure obren un nou camí, acompanyat dels seus i dels altres, no sempre per davant o pensant que hi anava, deixant enrere la fantasia en que vivia. 

Per viure aquesta nova fantasia, perquè sense fantasia no hi ha vida.

Creure en tot per aconseguir tot el que cal. La fantasia no amaga res, ni tampoc ho descobreix, la fantasia és el camí...

Tornant a escriure

Avui aniré a dormir sabent que estic bé, sabent que les sensacions són bones i que estic, poc a poc, trobant el camí.

Hi ha moltes coses a fer però les tinc clares i les faré i al seu ritme i sense pressa, i amb vosaltres.

Pessimisme

Pessimisme

Era una tarda difícil, la pluja, el fred, la foscor provocada pel canvi d'hora de dies enrera em traslladava sensacions dures i difícils d'explicar. Tancada dins meu, pensava, dubtava i em recreava en el meu pessimisme, en el meu jo fosc, en les meves sensacions de compte enrera cap al buit, cap a un forat que m'esperava i que no em deixaria sortir.

Pensava en el que hi havia fora, somriures, alegria, petites llums dins cadascuna de les persones que hi havia fora, a tocar, però fora. Lluny del meu cos, de mi, de les meves sensacions, dures i difícils d'explicar.

No buscava la manera de sortir d'allà, si no tan sols la manera de poder entrar més a fons, de dubtar de tot, del que m'envolta, del que ja he fet i del que vindrà, del que m'espera davant meu, el meu futur i el passat, de si hi ha un perquè en tot això o simplement m'ho mereixo i em passa. Sensacions... dures i difícils d'explicar...

I jo des d'aqui, et proposo una cosa, agafa la mà, no té perquè ser la meva, pot ser qualsevol, però agafa aquella mà que tens al davant, la que va acompanyada d'un somriure, deixa que tagafi, que t'abraci i que et transmeti alguna nova sensació lluny de la teva foscor, del teu forat. Agafa la corda, deixa't salvar...

Busca, i trobaràs, sent, somriu, estima, abraça... Allunya't de les sensacions dures i difícils d'explicar.

Perquè avui és avui, i demà qui sap, perquè no se sap mai si demà serà més clar, perquè aquest segon és el teu, i el següent i l'altre...

Agafa la mà... i vine...

 

La sensualitat d'un boomerang

La sensualitat d'un boomerang

Sensació estranya, la sensualitat d'un boomerang no és fàcil de veure ni de preveure, tot i la seva forma, que recorda senzillament a un artefacte de proporcions selvàtiques.

En té de sensualitat, creieu-me. La fusta suau, transmetent un color càlid i sempre travessada per franges de colors que alternades li donen un sentit encara més lineal, dins la corba de la seva existència. El vernís li dona un to lluent en el seu moviment giratori i a la vegada el·liptic que fa que sempre el puguis tornar a tenir, que millor que això... que més sensual... per molt que el llencis torna, sempre que ho facis de la manera que a ell li agrada clar...

La seva sensualitat es tradueix en això, en un anar i venir d'una peça lluent i senzilla pensada per no transportar bons sentiments. Lluny d'aquesta ignorància, el boomerang no sap la quantitat de sensualitat que acumula dins el seu petit espai.

Dibuixos genials a l'horitzó. Tacte suau, i dur al'hora, colors intensos i càlids. Les mans com a un amic invisible sense el que no pot existir...

La sensualitat d'un boomerang...

Temps

Temps

El temps, segons, minuts que passen, que ens passen, a cada un de nosaltres...
Necessitava temps.
Com a tots el temps es feia curt o passava molt de pressa.
Però necessitava temps, més temps.
I no només per menjar, per jugar, per estudiar...
També per recordar, somriure, pensar, estimar...

El temps no era fàcil d'aconseguir i ella ho sabia.En aquells moments no tenia temps per pensar, havia d'acabar tot el que s'havia proposat fer aquell dia, sabia que tard o d’hora perdria aquell temps preuat, sabia que es fondria, que desapareixeria simplement per alguna escletxa dels seus pensaments...

Asseguda en aquella cadira, jugava amb el temps en un delit mutu per desbancar-se, per aconseguir una preuada victòria, el temps, jugava amb pensaments que la provaven de distreure. Ella, concentrada no feia cas dels pensaments i seguia la seva creuada amb els ulls fixats en el seu objectiu i intentant no perdre ni una mica del seu temps...

En aquell precís instant, però, una imatge va aturar la lluita. Un rellotge de sorra va aparèixer al seu davant. El rellotge lluny de provocar una pèrdua, un desastre, un immens problema va provocar només un somriure i un sospir.

- Fins aquí -. Va dir.

El rellotge un cop perdia tota la sorra d'un dels dos extrems donava la volta, i tornava a començar, poc a poc la sorra queia d'un costat a l'altre, suaument es desplaçava pel recipient de vidre fins a tocar, amb un impacte sord, l'altre costat del seu espai tancat...

Aquell temps era infinit, sempre es podia tornar a girar el rellotge.

- Tinc temps -. Va dir.

I amb un somriure va seguir lluitant amb aquell temps infinit que no s'acabaria mai.

El teu regal Bel.

Red Leaf

Red Leaf

 

Gracias, Thanks... Días inolvidables, cerca de todos vosotros, días inolvidables con todos los niños tanto de Elche como de Olot, y días aún más inolvidables con los monitores que estuvieron siempre... siempre...

Esa hoja roja que me acompañará a partir de ahora y en adelante. Cubriendo parte de mi corazón y viviendo en mi cabeza espero que por mucho tiempo. De domingo a sábado, 6 días realmente fantásticos donde el inglés fue más que un idioma, fue el vehículo de una comunicación que permitió a su vez establecer nuevas relaciones de amistad. Fue, pues, uno de los fines pero a la vez una herramienta imprescindible. 6 días donde conocimos un entorno hasta ahora por la mayoría desconocido de la mano de maravillosas personas, disfrutando de todo este tiempo al lado de 49 niños que vivieron la experiencia como nadie. Solo sus caras, sus lágrimas y sus frases deseando llegar, ver a sus padres y volver con sus nuevos compañeros de vida. Y no es justo pienso a veces, tener la ocasión de vivir momentos de tal intensidad y no poder retenerlos. Aunque solo por haber tenido la suerte de vivirlos ya tienen que ser valorados como maravillosos...   

  • Gracias Hernán por tu sonrisa, tu compañía y tu facilidad para hacer sonreír a todos los que te rodean.
  • Gracias Pilar por tu afecto y por estar cerca siempre que alguien o yo lo necesitábamos.
  • Gracias Carissa por tu sonrisa y tu alegría que llenaba de vida cada una de las actividades.
  • Gracias Meaghann por estar siempre preparada y ser siempre tú misma.
  • Gracias Sarah por estar ahí siempre, por tu trabajo.
  • Gracias Ainoa por todo, por llevar a cabo todo este trabajo y darnos la oportunidad de vivirlo y por estar siempre ahí cuando te hemos necesitado.

Computer traduction, sorry!!!

Thanks... Unforgettable Days, near all of you, unforgettable days with all the children both of Elche and of Olot, and days furthermore unforgettable with the monitors that were always ... always...

This red leafthat will accompany me from now and in forward. Covering part(report) of my heart and living in my head I wait that in a lot of time. From Sunday until Saturday, the 6th really fantastic days where the English was more than a language, it was the vehicle of a communication that allowed to establish in turn new relations of friendship. It was, so, one of the purposes but simultaneously an indispensable tool.6 days where we knew an environment till now for the majority stranger of the hand of wonderful persons, enjoying all this time next to 49 children who lived through the experience as nobody. Only their faces, their tears and their phrases wanting to come, to see their parents and to return with their new companions of life. And it is not a just fodder sometimes, to have the occasion to live through moments of such a intensity and not be able to retain them. Though only having been lucky to live through them already have to be valued like wonderful...  Thank you Hernán for your smile, your company and your facility to make to smile at all those who surround you. Thank you Pilar for your affection and for being nearby providing that someone or I needed it. Thank you Carissa for your smile and your happiness that each of the activities was filling with life. Thank you Meaghann for being always prepared and being always you same. Thank you Sarah for being there always, for your work. Thank you Ainoa for everything, for carrying out all this work and to give us the opportunity to live through it and for being always there when we have needed you...

Cast Away

Cast Away

Lluny molt lluny un avió s'estavella a sobre d'un lloc qualsevol al mig del Pacífic. Una sola persona es salva d'aquell desastrós accident, aquesta persona, que fins ara vivia només envoltada pel temps aconsegueix riure's d'ell, aquell " de seguida torno", o un altre " aquests paquets han de ser a lloc en tres hores!" o també " el temps és el més important", totes aquestes frases queden relegades davant d'una sola, s'ha de seguir respirant, perquè demà el sol sortirà i no saps el que et portaran les onades...

 I ara només puc que reflexionar sobre aquesta frase. No tenim opció d'aturar-nos, per molt que volguem, respirem i això ens porta a avançar. I per què voldríem aturar-nos? De que ens serviria? El mar, el nostre mar personal, que mai para, ens portarà demà noves coses amb les seves onades.

Jo no m'aturo, cada matí buscaré entre les onades el nou regal mentre veig al fons el sol que surt a l'horitzo i il·lumina el mar, el meu mar.

Dedicat a tu Aixa.

benes

benes

Un petit tall, aturat durant 10 minuts veient un ésser que frenat per unes benes intenta desfer-se'n.  Al·lucinat encara per la situació, amb un meravellós canvi de llums i acompanyat per una música que feia embal·ladir a qualsevol, Els meus ulls oberts com taronjes fent girar el cap al voltant del que estava veient. Somnis de llibertat, provant de alliberar-se d'una sensació que tots tenim alguna vegada, agafats de mans i peus tendim a lluitar com a animals embogits provant de salvar la nostra llibertat.

Difícil situació en la que la vida es converteix en una lluita personal per defugir dels lligams que no ens permeten expresar-nos. I poc a poc ho aconseguim, una mà i gaudim d'aquella petita llibertat, experimentem per nosaltres mateixos aquella nova sensació de no haver de voler deslligar-nos de res que ens retengui i alliberem una altre mà...          

...i caminem amb elles, és el que en aquell moment ens permet moure'ns d'un espai que abans lligats no ens permetia... proves i més proves que ens ajuden a intuïr que ens cal també aconseguir la mateixa llibertat amb els nostres peus... i la lluita torna a néixer, un cop lliures del tot aconseguim poder moure'ns per un espai que fins ara ens havia estat vetat, no per la seva llunyania ni per una prohibició expressa. Només per la nostra manca de movilitat. Saltem, i gaudim d'aquesta llibertat, un somriure ens pot venir al cap mentre no parem de moure tot el nostre cos buscant totes les noves opcions que ens dóna el ser lliures. I sentim noves sensacions...

Una música sona i aturat davant aquestes imatges faig girar el cap al voltant d'aeustes meravelloses benes...

 

Gràcies Mireia...

Clarividència

Clarividència

 clarividència

f 1 Qualitat de clarivident.

 2 PSIC En parapsicologia, percepció extrasensorial d'objectes o de fets
passats o futurs.

cla_ri_vi_dèn_ci_a. 

 

 

 

Escrivia un conte al respecte d'aquesta paraula i m'he aturat. L'he esborrat tot i he cregut més oportú
buscar un altre tipus de paraules.

M'agrada CLARIVIDÈNCIA, una paraula difícil d'explicar amb paraules sencilles i a la vegada sencilla d'explicar.

Qui no sap definir clarividència? 11 paraules del diccionari la defineixen...

 

Però no és això no... ja ho se Àlex. Hi ha clarividència al nostre voltant? És necessària? Útil?

 No no... tampoc és això.

Aquell nen ho sabia, la seva clarividència el pertorbava fins a límits que mai ningú resistiria. Ell havia après
a viure amb aquesta càrrega. Sabent de les morts properes, sabent dels accidents, coneixent el passat i futur
de les persones sense cap límit.

Era una tasca difícil la seva. I va marxar...

Ja sabia que marxaria esclar i sabia cap a on i les conseqüències que tindria. Sabia fins i tot qui seria ella.
I ells, exactament quatre, un nen i tres nenes.

Ho sabia tot. Realment difícil de viure aquella vida predefinida on qualsevol canvi que feia era ja un canvi
evident en la seva vida. No hi havia trenclaclosques. Mai hi faltava una peça, sempre tot en ordre. En definitiva... fàcil.

I aquell dia va voler morir.

Volia desafiar al futur, decidir per ell mateix sense saber-ne les conseqüències. Es va llançar al mar, esperant la
seva pròpia mort. I sabent que allò era impossible.

Què va passar aleshores?

.........................................................................................................................................................................

Tothom qui per un moment hagi pres una opció o determinació de futur cap a la vida d'aquest personatge en deu gaudir.

Benvinguts al món de la clarividència.

Més propera del que sembla. Segur que tots heu encertat en la vostra predicció. Per què no hauria de ser
una opció que no fós la de cadascú?

 Allibereu el món de prediccions, construir un trencaclosques no és feina fàcil.

 

Futur

Futur

No vull dormir, no vull perdre temps d'una manera tant trista, sento que cada vegada em queda menys temps i que l'he d'aprofitar tant com pugui. No vull dormir, no vull una vida trista on tu i els altres no hi sigueu, on tot sigui fosc. No vull dormir, no m'agrada sentir-me fosc. No vull dormir, el futur em té captivat, escolto música, escric ràpid i vull escriure més i més. No vull dormir, la suor em cau pel front dins la meva habitació plena de calor. No vull dormir, veig llum en algun lloc, se que hi sou, ho se pq sempre hi heu estat. No vull dormir, tanco els ulls i escolto, música celestial i sons pertorbadors. No vull dormir, l'habitació es doblega sobre si mateixa. No vull dormir, un ventilador apagat aconsegueix fer moure i volar records. No vull dormir, a vegades penso en tu... si. No vull dormir, fotografies que donen poc sentit a una vida mitjana. No vull dormir...

Pessigolles

Pessigolles

Realment era un problema, pessigolles... n'estava farta, no podia més. Per què ella? Les pessigolles l'atormentaven de tal manera que fins i tot el lleuger contacte de qualsevol part del seu cos amb una altre li produïa un somrís sorollós i a la vegada indigest. Poc a poc havia anat perdent la gent que l'envoltava: família, amics, companys d'aula... tothom evitava apropar-se a ella per por a sentir aquella sensació.

I aquest fet a ella la incomodava, i no podia ser d'unaaltre manera. No volia viure així. El que havia començat sent un fet simpàtic en els primers anys de la seua vida ara estava passant a ser una de les realitats més incòmodes que mai hauria desitjat.

Va decidir posar-hi solució. Va visitar metges, especialistes, psicòlegs... però sempre trobava com a resposta les mateixes paraules:

- És impossible arreglar-ho senyoreta.

Poc a poc la tristesa va anar entrant dins el seu cor, dins el seu cos, dins la seua ànima. No volia perdre-ho tot, tot i sabent que ja aquest tot s'havia convertit en no res.

Aquella nit, es va acostar a la platja, trista i decepcionada pel destí que haura de patir i per haver perdut tota esperança després d'haver provat de trobar solució en tantes i tantes consultes.

Es va estirar a la sorra i va mirar els estels, la mirada perduda cap al firmament deixava entreveure pensaments i desitjos profunds que mai no viuria...

Aleshores, un poc d'aigua li tocà el peu. I aquella fredor la va fer tornar al món real. Deixà que el mar arribés a tocar tot el seu cos. Aquella sensació no l'havia tingut mai, la tocava, però no era un somrís el que denotava sinó una sensació de plaer indescriptible. S'aixecà, i corrents fins on les ones trenquen s'endinsà mar enllà.

Tears of the sun. (Llàgrimes del sol)

Tears of the sun. (Llàgrimes del sol)

Són les 2:14 AM amb una petita llàgrima i amb molta tristesa us escric el que crec que he d'escriure abans d'anar a dormir. Acabo de veure Tears of the sun, i m'ha sabut molt de greu com cada un de nosaltres es mira a cada una de les persones vingudes de l'Àfrica. Allà a la gent la maten sabeu? A part de les enfermetats, de no tenir aliments ni medicaments ni salut ni res de res, a més a més els maten i a nosaltres ens sembla malament perquè quan venen ens treuen la nostra feina, o perquè, i ho sento cada vegada més, fan pudor!

Déu meu, en que ens convertirem després d'això, els acabarem deixant que es morin al seu país i tot per mantenir el nostre "nivell" de vida?

Tenen una cultura diferent, uns costums diferents i fins i tot una olor diferent... tot això és veritat. Però heu vist mai somriure un nen africà? Jo si, i no vull que per culpa nostra no puguin somriure.

És feina de tots i del dia a dia fer entendre tant a tots els que ens envolten com a tots els africans que actualment tenim la consciència de que si són aquí és per sortir d'allà o es que algú de vosaltres s'ha parat mai a pensar si realment ho deixaria tot per anar a un altre país només per sortir de la pobresa la tristor i la mort? No ho farieu vosaltres?

No calen comentaris en aquest text.

Només us demano una cosa. Mireu Tears of the sun i em fareu un favor molt gran.

Gràcies a qui entén aquest missatge.

Moi. Bona Nit a tots.

SEXO

SEXO

En mayúsculas por supuesto. SEXO. Necesario para quien no lo tiene, sobrante para quien tiene demasiado.

Ella le quería, por supuesto, sabía que no era posible, que no había vivido ni lo suficiente para pensar en él. Pero era así, era él y le quería.

Él la quería, sabia que con ella podía ir al fin del mundo, podía vivir las más apasionadas y libidinosas hitorias. Era estraño, por el poco tiempo, pero no era la primera vez que le ocurría i salió bien. Al final siempre acababa bien.

Ella tenia miedo esa noche, tan rápido, tan desconcertante, no lo conocía y ya estaba allí, en su casa, en su precioso campo de minas, donde solo él sabía donde pisar.

Él, inseguro, dudaba como nunca de donde poner los pies para no pisar ni una de las nuevas minas que había puesto ella a su alrededor.

Ella dió un paso, él hizo lo mismo, poco a poco sortearon las minas que de una manera misteriosa se movían al compás de sus pasos bailando a su alrededor y acotando el camino. Haciéndolo cada vez más corto, y cada vez más seguro. No había ya más opción que el contacto.

Frío con calor, sensaciones contrariadas, olvidadas las minas y dejado atrás el miedo y la inseguridad se cruzaron unas miradas que nunca debieron cruzarse, no se pudieron separar. Más contacto.

Calor con frío, sensaciones, muchas sensaciones de placer y de estricto instinto. Un beso, el primero de una larga serie interminable y a la vez intensa. Más contacto.

Poco más... el resto SEXO. Necesario para quien no lo tiene, sobrante para quien tiene demasiado.

Muntanya

Muntanya

Ella era una terrible escaladora, però tot i això li encantava sempre d’anar amb els amics i amigues a escalar. Ja no era el fet de practicar algun esport, ni de millorar en aquella disciplina. Era només, o això creia ella fins aquell moment, la sensació d’espai lliure que contrastava amb la companyia del grup.

 Aquell diumenge tocava anar a escalar. No podia dir que fos estrany perquè aquest era el 8è diumenge seguit que hi anaven. Es va aixecar del llit i va notar que aquell dia no es trobava bé. Se’n moria de ganes però... la muntanya aquell dia hauria de viure sense ella, la muntanya i els amics. Va trucar a una de les noies del grup per dir-li, ella li va dir que cap problema i va penjar.

En aquell moment, la sensació de trobar-se malament en va tenir una d’afegida i de més poderosa. La sensació de perdre el tren. De no ser on has de ser i en el moment en que has de ser. Tot i trobar-se malament va agafar el cotxe. I es va dirigir allà on sabia que aquell diumenge anaven tota la colla d’amics.

No hi eren. La sensació anterior va augmentar. Tenia por d’haver perdut tota opció de millorar, tota opció de sentir alguna cosa nova, de trobar una llibertat que només feia que desemmascarar la que fins ara havia estat la "seva llibertat".

Va decidir deixar el cotxe i pujar muntanya amunt.  Buscava algú, o simplement alguna cosa que l’ajudés a trobar els seus amics. Poc a poc es va anar fent fosc però ella va seguir pujant. Va passar el temps i es va fer de nit. Va arribar a dalt de tot d’aquella muntanya, havia passat per les tres zones de possible escalada i no els havia trobat. Tot i això, va optar per seguir pujant, pensant que si els hi havia passat alguna cosa i la sensació del matí havia estat un avís, des del cim de la muntanya li seria més fàcil divisar qualsevol llum o senyal que poguessin fer.

Un cop a dalt, es va asseure a esperar. Era una nit molt clara, veia tota la vall que aquella muntanya i les del voltant protegien sota seu.

Esperava una senyal, senyal que no apareixia i que cada vegada li semblava més difícil que aparegués. I així va estar esperant durant forces hores fins que el fred va poder amb ella.

- Hipotèrmia -van dir els metges als seus amics-.

- No havia de ser allà en aquell moment -continuaven dient els metges-.

Hi ha qui viu tota la vida esperant no fallar, esperant ser en el moment i el lloc que el destí ha decidit. Hi ha qui espera no ser l’únic al seu entorn que no va ser en aquell moment i aquell lloc on tot havia de canviar. Ningú vol ser un zero a l’esquerra en aquesta vida, però fan el possible per donar el temps necessari al destí perquè actui per ells, perquè els tregui d’aquest problema, el destí em guiarà. No pot enganyar-me... vol el millor per mi.

Moi