Cast Away

Lluny molt lluny un avió s'estavella a sobre d'un lloc qualsevol al mig del Pacífic. Una sola persona es salva d'aquell desastrós accident, aquesta persona, que fins ara vivia només envoltada pel temps aconsegueix riure's d'ell, aquell " de seguida torno", o un altre " aquests paquets han de ser a lloc en tres hores!" o també " el temps és el més important", totes aquestes frases queden relegades davant d'una sola, s'ha de seguir respirant, perquè demà el sol sortirà i no saps el que et portaran les onades...

 I ara només puc que reflexionar sobre aquesta frase. No tenim opció d'aturar-nos, per molt que volguem, respirem i això ens porta a avançar. I per què voldríem aturar-nos? De que ens serviria? El mar, el nostre mar personal, que mai para, ens portarà demà noves coses amb les seves onades.

Jo no m'aturo, cada matí buscaré entre les onades el nou regal mentre veig al fons el sol que surt a l'horitzo i il·lumina el mar, el meu mar.

Dedicat a tu Aixa.