Pessigolles
Realment era un problema, pessigolles... n'estava farta, no podia més. Per què ella? Les pessigolles l'atormentaven de tal manera que fins i tot el lleuger contacte de qualsevol part del seu cos amb una altre li produïa un somrís sorollós i a la vegada indigest. Poc a poc havia anat perdent la gent que l'envoltava: família, amics, companys d'aula... tothom evitava apropar-se a ella per por a sentir aquella sensació.
I aquest fet a ella la incomodava, i no podia ser d'unaaltre manera. No volia viure així. El que havia començat sent un fet simpàtic en els primers anys de la seua vida ara estava passant a ser una de les realitats més incòmodes que mai hauria desitjat.
Va decidir posar-hi solució. Va visitar metges, especialistes, psicòlegs... però sempre trobava com a resposta les mateixes paraules:
- És impossible arreglar-ho senyoreta.
Poc a poc la tristesa va anar entrant dins el seu cor, dins el seu cos, dins la seua ànima. No volia perdre-ho tot, tot i sabent que ja aquest tot s'havia convertit en no res.
Aquella nit, es va acostar a la platja, trista i decepcionada pel destí que haura de patir i per haver perdut tota esperança després d'haver provat de trobar solució en tantes i tantes consultes.
Es va estirar a la sorra i va mirar els estels, la mirada perduda cap al firmament deixava entreveure pensaments i desitjos profunds que mai no viuria...
Aleshores, un poc d'aigua li tocà el peu. I aquella fredor la va fer tornar al món real. Deixà que el mar arribés a tocar tot el seu cos. Aquella sensació no l'havia tingut mai, la tocava, però no era un somrís el que denotava sinó una sensació de plaer indescriptible. S'aixecà, i corrents fins on les ones trenquen s'endinsà mar enllà.
1 comentario
jo mateixa -