Aire

Era un matí d’hivern dels més freds que es recordaven en aquell petit poble de muntanya, la neu cobria les muntanyes més properes i l’aire fred feia que sortir fora a aquelles hores fos només cosa de valents.

Ella aquell dia havia près la decisió de sortir ben d’hora, era un gran dia i el fred no l’aturaria. L’objectiu estava clar, arribar a trobar el seu nou camí.

Havien passat anys, molts anys en els que no havia trobat una raó per viure, els problemes familiars, la parella i algunes situacions més personals l’havien fet perdre i va arribar a no creure que res millor del que vivia podia existir.

Però tot va canviar quan va rebre aquella carta, una carta! Ja no se’n feien d’aquestes! Un dia qualsevol de setembre va rebre una carta de color taronja a la bústia, el seu nom i direcció no apareixien, algú l’havia deixat allà. I si no era per a ella? La curiositat va poder amb tot i la va obrir. A dins tan sols hi havia un petit paper, en forma de vaixell i unes coordenades escrites a mà juntament amb una hora i un dia "04/10/20 20:00". Ràpidament va buscar una aplicació al mòbil per buscar el lloc que marcava i va veure que no era molt lluny d’allà, era un cim d’una muntanya que tenia pendent des de feia temps i la veritat és que no quedaven gaires dies per aquella data.

Les dues setmanes següents van ser frenètiques, què es trobaria allà? què podia ser? Qui havia escrit aquell enigmàtic missatge?

Els dies passaven i s’acostava la data màgica, es notava viva, amb unes ganes immenses de veure què l’esperava aquell dia a aquella hora i en aquell lloc. No sabia que l’hi esperava, ni tan sols si era per ella aquella carta, però tenia un camí a seguir, un camí que havia vingut sol i que no estava disposada a deixar escapar.

Va arribar el dia esperat, feia fred, era un matí d’hivern dels més freds que es recordaven en aquell petit poble de muntanya, la neu cobria les muntanyes més properes i l’aire fred feia que sortir fora a aquelles hores fos només cosa de valents.

Va començar el seu camí, va trigar unes quantes hores, el camí era llarg i calia estar alerta amb les dificultats en forma de neu que s’anava trobant al seu pas.

Finalment va arribar al lloc que marcaven les coordenades. Aquell cim poc resguardat deixava pas a un aire fred que anava i venia en totes direccions, amb la caputxa posada semblava que l’aire parlés, que intentés comunicar-se. Ella es va asseure el cim, encara quedaven uns minuts per l’hora de la carta.

Quan va ser el moment, l’aire es va endur els petits núvols que tapaven el sol que es ponia a l’horitzó, va veure un espectacle de llum i colors com mai havia vist. I va somriure. Va estar una bona estona admirant el paisatge i escoltant l’aire que fregava la caputxa de la jaqueta, no deia res, però l’acompanyava en aquell moment amb un xiuxiueig de pau i de felicitat.

Es va aixecar de la pedra on seia i va decidir tornar a casa. Amb un somriure a la cara i amb un camí per seguir, l’havia començat aquella tarda i ja no el deixaria mai.