Paciència

La Maria era una nena de deu anys que vivia en un petit poblet al costat del mar. Li agradava molt viure allà, hi tenia els amics de l'escola, força part de la família propera i aquell poble a la seva edat era el seu món. Poques vegades havien marxat d'allà, la seva família no tenia molts diners i les vacances les passava ajudant a la seva mare, ella treballava a casa, cosia jerseis per una fàbrica i la Maria portava amunt i avall retalls de roba, cremalleres i tot el que podia per ajudar-la.

El pare que era pescador sempre era fora, agafava la barca molt d'hora al matí i a vegades es passava dies sense tornar a casa, quan venia, estava molt cansat i la seva relació amb la Maria era molt fràgil. Era la seva filla però s'havia perdut tota la seva infància.

Aquell any el curs va acabar i la Maria va arribar a casa emocionada. Un estiu per davant! Hauria d'ajudar a la seva mare, era veritat, però els dies s'allargaven com mai, la calor, les estones a la platja, èpoques de somriures i de gaudir de la vida amb deu anys.

Va obrir la porta i va trobar a la seva mare asseguda al davant d'un bonic rellotge de sorra. Va cridar a la Maria i li va dir amb un gest que s'acostés allà on era.

La Maria es va acostar i es va asseure al costat de la seva mare.

- Aquest rellotge Maria va ser de la meva mare i me'l va donar quan tenia deu anys com tu ara, el primer dia de vacances d'estiu. Avui, és teu, cuida'l perquè és temps i el temps és el tresor més gran que hi ha.

La Maria es va quedar parada. Com havia de cuidar un rellotge de sorra? Es va asseure en una cadira i se'l va quedar mirant. La sorra estava pujant i no baixant, era molt estrany! Quan tota la sorra va ser a la part de dalt el rellotge va quedar quiet, la sorra no es movia. Semblava un truc de màgia!

La Maria el va agafar, el va girar i el va deixar a sobre la taula. El rellotge no es movia. La sorra era a baix. Era el més normal del món! El que era estrany era el que acabava de veure feia un moment. Va agafar el rellotge i se'l va endur a l'habitació.

Van passar uns dies i la Maria gaudia de l'estiu al màxim, els dies llargs amb els amics i amigues del poble l'omplien d'alegria, jugava, anava a la platja i vivia un estiu de somni.

Al cap d'uns dies se'n va enrecordar del rellotge i el va anar a veure. Estava igual, no s'havia mogut ni un granet d'aquella sorra fina.

No va poder resistir-ho més. Per què li havia regalat aquell rellotge la seva mare? Va anar-la a veure i li va dir: 

- Què n'he de fer d'aquell rellotge?

La mare li contestà:

- Gira'l i deixa que comenci a caure la sorra.

La Maria va anar corrent a l'habitació i el va girar. La sorra no es movia, va quedar enganxada a la part superior del rellotge en contra de tota llei de la física.

Ella, nerviosa va pensar, que no servia de res, que no funcionava i nerviosa va anar a veure la seva mare de nou.

- No es mou mama. - li va dir.

- Millor. -Li va contestar. -Tingues paciència.

Aquell rellotge no va començar a funcionar mai. La Maria es va fer gran, va formar una família i va tenir un fill i poc temps després una filla. Vivien a la casa de la família i la vida els hi anava bé. 

Quan la nena, la Ruth, va tenir deu anys, la Maria es va acostar a la seva filla i li va dir:

- Té aquest rellotge. Cuida'l perquè és temps i el temps és el tresor més gran que hi ha.

I en aquell moment la sorra del rellotge va començar a pujar cap amunt...