Implicació, confiança, deure, respecte...
Necessito tot això al mateix nivell que jo ho dono.
Tot!
La oca
¿Qué buscas? Le preguntó la oca al perro que estaba cavando en el suelo como un loco.
El perro respondió: - Busco paz, busco seguridad.
La oca no entendía nada, ¿cómo que paz? ¿En el suelo? Se quedó mirando por un momento esa imagen cómica.
Poco tiempo después el perro paró de cavar. Levantó la cabeza, llevaba un hueso en la boca.
Se acercó a la oca y le dijo: -En un momento en que no tenía seguridad escondí este hueso, mi paz, mi seguridad, pensando que me sería útil más adelante. Pasé unos momentos donde sin esta paz ni esta tranquilidad pude hacer lo que quise, no tenia preocupaciones, porque no existía un estado mejor.
Pero cuando se acaba esta sensación de aventura infinita, quieres refugiarte de nuevo en tu hueso, en tu paz, en aquello que te da la seguridad que vas por el buen camino. Tan solo es necesario no llegar nunca a tal punto, que no recuerdes donde dejaste el hueso. Porqué no vas a tener ganas de pensar donde estaba cuando lo hayas perdido y con eso te perderás tu.
Tiempo para encontrar la llave...
Llevaba tiempo sin escribir, un tiempo que he pasado buscando razones por las que he hecho alguna cosas que pensaba que ya no entraban en mi manera de ser. Ha sido un tiempo difícil en el que como siempre al equivocarme causo serios problemas a quien me rodea porquè mis momentos de duda son causantes de un gran mal.
Ahora no tengo la llave, pero se donde buscar, se lo que tengo que hacer para llegar a algun lado, se como solucionar mis problemas y se que lo voy a conseguir.
Se que os tengo a mi lado y aunque muchas veces no estais si yo no aparezco se que con algunos de vosotros se puede contar.
Gracias.
Perdido?
Ya todo había empezado del revés ese día, se levantó tarde, más tarde que de costumbre, no tenía casi tiempo! Bajo las escaleras mientras se ponia la blusa del trabajo, almorzó como pudo levantada en medio de la cocina y dando pequeños pasos por el pasillo esperando a que el microondas le dejara tomar su habitual, y a la vez, necesario café.
Salió de casa en busca del coche, manos al volante y sin cinturón se dirigió al trabajo. Se miro al espejo retrovisor para darse los retoques finales en el pelo. LLegó al trabajo, y aún tuvo tiempo de mirarse al espejo del ascensor disimuladamente. Allí fué donde todo empezó. Error fatal, con un pendiente al trabajo! Donde estaba el otro? Donde estaba el pendiente que hacía más de diez años que llevaba?
Busco en el suelo, nada... Bajó otra vez hasta el coche para ver si estaba ahí, nada... No había pendiente. Una lágrima resbaló por su mejilla. Eran su último regalo, justo antes de irse de casa esa mañana, la mañana en que murió, la mañana que se separó de él...
No quiso perder los nervios y no los perdió, entro al trabajo; los ojos aún rojos señalaban a sus compañeros que algo ni iba bien, ella avanzó decidida hacia su despacho. Ellos miraban sin decir palabra, solo esas miradas de compasión que todo el mundo desprende aunque no sepan cual puede ser la causa en ese momento y que les llevará después a formalizar hipótesis totalmente irreales sobre la razón de ese comportamiento.
Entro al despacho. - Diez años! -Se iba repitiendo sin creerselo aún. Y fué entonces cuando pasó. Una sonrisa apareció en su cara, una sonrisa de agradecimiento por todo lo pasado con él, por todos esos regalos, esos momentos increibles, esos recuerdos que nunca más desaparecerían... En ese momento, todo eso dejó de ser una barrera, dejó de limitar su vida y se le abrió una puerta.
Podía recordar todo lo pasado con él, pero no bastaban esos recuerdos. Quería tener nuevos... y se sacó el otro pendiente.
El lapiz
No era fácil en ese momento la vida de Marta, una escritora consagrada de casi 50 años empezaba ya a perder motivación, encanto, simpatía y pureza en sus escritos. Buscaba esa inspiración que siempre la había llevado a escribir sus mejores novelas, poemas, sàtiras... Marta hasta ese momento había pasado más de 30 años delante de un papel y un lápiz. Empezó trabajando en un periódico local en Madrid, allí escribía un artículo semanal relacionado con el mundo animal. En poco tiempo se superó a si misma y vió que todo aquello le sabía a poco. Fué a más y encontro trabajo en una revista de investigación científica, eso la llevo a estudiar Biología pero no paró aquí. Empezó a escribir cuentos cortos, novelas y demás que solo a ella le parecían buenas, y eso la llevo a la duda. Intento publicarlas y la editorial no las aceptó, las desecharon por vulgares, por no llegar al mínimo y eso se tradujo en una gran depresión. Decidió cambiar de vida, buscó un lugar lejano, donde recordar estos tiempos no le impidiera seguir con su vida y lo encontró en un pueblecito en la zona más cercana de china a la costa este. Allí, no la conocía nadie y nadie preguntaba.
Un dia, paseando por el pueblo vió a un niño que pedía limosna. El niño la vió se levantó y con unas palabras indescifrables le puso un lapiz hecho de madera natural y carbón en la mano. Marta, en un principio dudó de aquél niño. ¿Porqué hizo eso? - se preguntaba - pero con el lápiz en la mano siguió hasta su casa...
Esa noche, al llegar a casa, dejó el lápiz encima de la mesa y se fue a dormir. Pasó una mala noche, llena de pesadillas y sueños increíbles, que llegaban y se mezclaban unos con otros haciendo de ellos una especie de laberinto de ideas indescifrables.
Cuando se levantó, buscó el lápiz y empezó a escribir la que sería su mejor novela. A los 45 años estaba en lo más alto, con unas 40 novelas de gran éxito publicadas. Marta el 15 de Marzo de ese año abrió el cajón y vió qu el lápiz ya solo era un trocito de madera de menos de 1 cm de largo, lloró y desde entonces su carrera cayo en picado.
No era fácil en ese momento la vida de Marta, una escritora consagrada de casi 50 años empezaba ya a perder motivación, encanto, simpatía y pureza en sus escritos. Debajo de su casa, acababa de abrir una nueva tienda llena de artlugios y enseres baratos y a menudo sin una finalidad propia, dió una vuelta y de golpe de sus ojos cayeron unas lagrimas acompañadas de una gran sonrisa. Había más de 500 lápices como el suyo por un precio irrisorio en esa tienda, preguntó al hombre de la tienda, un chino como habitualmente pasa y el hombre le dijo. Te recuerdo...
quan per fi arribes a algun lloc...
Feia temps que no escrivia, però avui toca. Avui he arribat a algun lloc, he tornat a redreçar una mica tot el que m'envolta i aquest enviroment que diuen els anglesos també ha fet de la seva part per posar-se una mica en ordre.
És aleshores quan em queda espai per mi, per parlar amb el meu frustrat interior i tractar-lo de manera que llueixi la millor de les seves disfresses de cara a l'exterior.
Provaré de fer un conte...
Tant de bo...
Tant de bo poguessis estar 24 hores al meu costat, m'agradaria tant que alguna vegada asseguts a la platja o a la muntanya o a on sigui però amb tu un dia et giressis i em diguessis això... Darrera d'això un somriure que lligaria les mirades i aquestes farien que tot fos més fàcil...
Perquè sempre hi ha una possibilitat i aquesta és per la que lluitem tots, per la única possibilitat que no tenim mai al davant, la més difícil i a la vegada la que ens porta indefectiblement cap a l'èxit. Cal però buscar quina és aquesta possibilitat, no sempre és la més desitjada no... no ens equivoquem ara que som a prop de l'èxit. Cal sempre trobar la manera ideal d'aconseguir allò que ha de ser.
Perquè l'èxit no és només aconseguir els propòsits, això és una tasca relativament fàcil amb una mica de passió, del que es tracta és de mantenir aquest èxit a dalt de tot, que sigui llarg, intens i diferent sempre...
I em pregunto: Per què no? Pot ser, però hem de lluitar...
mooi dixit
Què més pots demanar?
Si cada dia t'aixeques, i en algun moment de tot el dia, pots somriure... Què més pots demanar? Si pots triar ni que sigui una vegada al més el que menjaràs... Què més pots demanar?
Podríem seguir hores i hores en aquest camí pero ho trobo ridícul, si pots demanar més però la paraula no és demanar, si no aconseguir, perquè si pots aconseguir triar sempre el menjar, si pots aconseguir somriure moltes vegades durant el dia, tot això és lícit que ho persegueixis i de fet és necessari perquè no ens podem quedar aturats en una situació benestant. Cal millorar sempre, cada dia, mai podem donar per bona una situció.
Fins aquí per avui.
moi
La defensa de l'opinió personal
Per què cal defensar la nostra opinió fins al final? Per què ens és tan i tant dificil cedir davant d'eventuals problemes que ens porta la vida? Tots tenim la nostra opinió, però així com tots la tenim ningú aleshores pot ser poseïdor de l'opinió màxima, és a dir, de la resolutiva, la que fa que només un tingui la raó perque mai podem arribar a tenir en compte totes les possibilitats que han fet arribar a aquella situació l'objecte de la nostra opinió.
És per això que cal pensar en la independencia dels valors de la opinió per sobre dels fets reals, i amb això i ara m'explico vull dir que la nostra opinió ha de quedar fora dels fets que ens envolten, podem tenir aquesta opinió però no cal posar-la en evidència, la nostra opinió és la nostra opinió i com que no pot arreglar res perquè tothom té la seva davant qualsevol fet motivat per qualsevol de les realitats que tenim tots cal aleshores, separar-la del problema o de la realitat que vivim en aquell moment i tant sols conservar-la.
Perquè no volem llagrimes al nostre camí.
mooi
El "misto"
Quina vida la seva, esperar dins una caixa a ser utilitzat, passar tot el temps esperant per ser l'escollit, en una cuina, al carrer, en un bosc, en tants de llocs. I per què esperar? Si aquesta espera el porta sistemàticament a consumir-se a desaparèixer...
Possiblement perquè com molts de nosaltres, lluitem per sortir, per ser els escollits en una cosa que ens portarà segur cap a la nostra destrucció, però haurem estat els escollits i això preval a desaparèixer, perquè és més important aquell moment on tu ets el centre d'atenció que passar una vida tranquila llarga i on tan sols se't tingui en compte sense ser el centre del món.
Fins aquí per avui...
made by mooi
La nube
Juan siempre estaba en las nubes, le encantaban? No era que estuviera distraído, era que las nubes le fascinaban, quería conocer más i más de ellas...
Tenía una libreta en la que dibujaba sin parar tantas nubes como podía, copiaba las formas, las diferentes tonalidades que la luz del sol les podía dar y entonces intentaba ver en ellas formas familiares.
Cual era la razón de esta fascinación que a veces le hacía perder tantas horas? Juan lo sabía, le gustaban porque sabía que de esas nubes había miles, y sabía también que probablemente el nunca las podría ver todas, estas nubes aparecían y desaparecían, su vida era muy corta, y Juan quería tener un recuerdo de ellas, ya fuera por su lluvia, por su forma, por su sombra...
Pero un dia, miró al cielo y vió una cosa que no había visto nunca. Una nube perfecta, su forma era increíble, daba para imaginar miles de ideas en ella. Cogió su libreta, pasó las páginas y llego al final, su cara de golpe palideció, no quedaban páginas, pasaron minutos pero cuando miro al cielo la nube ya no era la misma, ya no estaba en aquel momento mágico ya había dejado de ser "la" nube para pasar a ser "una" nube cualquiera...
Juan lloró, havía perdido su oportunidad, era LA nube y el ya no la tendría. Cuando sus lágrimas tocaron la libreta, la tinta de una nube dibujada por él empezo a desaparecer, el no se dió cuenta y pasaron 4 o 5 largos minutos con los que la libreta quedó empapada, la miró y no quedaban nubes, la libreta estaba blanca.
De golpe una sonrisa se apodero de su cara, - Claro! Dijo. Las nubes estaban dibujadas en la libreta pero eran ya más que eso, formaban parte de él y cuando el lloró, las nubes perdieron el agua y desaparecieron, entonces Juan supo que no era necesario dibujar las nubes, ellas, como todo, están en nosotros... solo depende de nuestra ilusión que formen parte de nuestra realidad...
made by moi
sóc vermella
Una matinada una línia corba magnífica passejava pel costat del port, aquell dia feia molt de vent i la línia tenia dificultats per anar avançant, de cop i volta va trobar una rodona, es va aturar davant seu i li va demanar perquè portava aquest color blau, la línia desconcertada li va dir: -Blau? Sóc vermella! Sóc una magnífica línia vermella!
I va marxar de pressa... Més endavant, un cercle, groc, imponent li va dir amb veu greu: - Per què ets tant blava? Ets maquíssima! i la línia, es va mirar va dubtar i va marxar corrents... Era realment blava? tenia els seus dubtes i aquests es van acabar de consolidar quan un triangle petit petit li va dir a la seva mare davant seu: - Mira mare! Quina linia blava més lletja!
Es va mirar... ella veia vermell però si tothom creia que... No era prou forta, i davant d'això va passar a defensar que ella era de color blau, estava equivocada, però quantes vegades ens equivoquem seguint la majoria, per quedar bé?
made by mooi
por...
Després de molts de dies sense cap article entro de ple en la por. Com ens afecta la por a la vida, perquè en tenim? Hi ha qui no té por? Invento un conte, i provo d'explicar el que veig...
mireia
La Mireia era una nena de 9 anys, vivia en un poble lluny de la gran ciutat, amagat entre altes muntanyes, ella era filla única i en aquell poble no hi havia gaires nens, així que sovint anava a jugar sola. Una vegada es va allunyar més del compte i va arribar a prop d'un riu, no era de gran cabal i a la riba es podien veure alguns peixos que nedaven tranquils. De cop i volta la Mireia va sentir un soroll, es va girar i les brabques del seu voltant es movien...
fins aquí aquest conte us introduiria en una mena de tensió, però aquesta fora d'allunyar-vos de la història faria que volguéssiu llegir més i més per saber de la Mireia
Pol
En Pol és un nen de 15 anys, tot just entra en el món dels adults i poc a poc va coneixent els seus secrets, actualment en Pol quan surt de l'escola s'ajunta amb mala gent, aquests nous amics, no tenen uns bons hàbits i el que en principi era una relació d'amistat, s'ha convertit en una relació de xantatge, ja que si en Pol deixa d'anr-hi un dia, aquests nois l'han avisat que la seva germana petita podria passar problemes...
en aquest cas, la por que transmet aquest conte ens porta a la indignació, no volem saber més ens molesta aquesta situació, ens agradaria fer quelcom per en Pol
Quantes històries tenim cadascú de nosaltres com aquestes dues d'exemple? Per què la por rodeja la nostra vida? Espero els comentaris...
cuore...
...
Gat
Volia estar segur del tot, aquell peix era mort? Li esgarrifaven els peixos vius i l'acabaven de llençar de la cuina del millor restaurant, ell ja sabia que sempre que el llençaven estava mort, era una cosa que mai havia fallat, però una i altre vegada tenia aquell dubte. I si per primera vegada es movia? I si anava cap allà i es trobava davant d'un peix ferotge? La seva desconfiança moltes vegades havia fet que altres s'avancessin, i es quedes sense premi, i aleshores veia com finalment, aquell peix era mort, no hi havia dubte, havia perdut l'aliment.
Sempre es feia la mateixa pregunta, per què ell havia hagut d'ésser així? No podia ser com els altres gats i tenir coratge o com a mínim una mica més de seguretat en un fet que no podia ser diferent? Si sempre eren morts? Per què dubtava sempre?
I no només era això poc a poc va anar veient com moltes possibilitats s'esvaïen, una gateta preciosa a qui mai havia gosat dir res per por, una vida millor al costat d'una familia per por a sentir-se tancat, fins i tot, hi havia hagut moments en que no entenia perquè havia deixat de fer coses com avisar als altres gats de que hi havia perill quan ells ho feien sempre.
Necessitava canviar i ho va fer, era al davant de la porta de la cuina del restaurant de sempre, va sortir el cuiner i va deixar un peix suculent. Es va armar de valor i va anar cap a ell, tenia un semblant ferotge! Es va acostar i just quan l'anava a queixalar, el peix va fer un salt i li va mossegar el nas... encara estava viu...
El gat, va marxar esporuguit, i pensava: "Per una vegada!" Però això va ser el començament i és que tot el que el gat feia podia comportar un risc. Però sempre hauria de viure així? L'endemà es va tornar a acostar al peix...
made by mooi
La lluna
La lluna estava cansada, portava tota la nit esperant la vinguda del sol sense sort i ella començava a esgotar la paciència, perquè cada vegada trigava més? Eren canvis de 1 o 2 minuts però a ella li molestaven.
Un dia, a ple hivern, la lluna va decidir marxar, no era possible que cada vegada ella hagués d'esperar més i més, no podia aguantar-ho.
Aquella nit la foscor va poder amb tot, els animals espantats no sortien, hi havia una calma terrible, i tothom es preguntava on havia anat la lluna?
El sol en arribar al matí va veure com els ocells venien a preguntar per aquest problema, i ell no sabia res, acabava d'arribar!
Va decidir investigar però a la nit, quan no molestes a tothom, i va esperar pacientment.
Al cap d'unes hores, va veure una figura blanca al cel, era ella, la lluna era al cel? Feia una cara d'enfadada...
El sol va esperar que ella parlés, teniapor del que li podia dir, sabia que arribava tard sovint, però això...
El sol, es va posar nerviós i davant el dubte de si la lluna estava enfadada pel seu comportament va optar per dirigir-se a ella.
Li va dir, que cada dia arribava més tard, que ho sabia, però que no s'enfadés! Que per sobre de els seus defectes ella sabia que el sol l'estimava com ningú, ell era l'unic que sempre venia, que sempre era al davant o al darrera, i l'ajudava a mantenir la seva llum.
La lluna, va pensar, va somriure, volia sentir aquestes paraules, i també necessitava recordar que lla sense el sol, era un astre sense llum, sense vida... li va fer un petó...
made by mooi
L'ós de peluix
Era necessari? Això es preguntava cada dia que passava en Marc, cada dia o més aviat cada nit...
Tenia 12 anys, era alt per l'edat que tenia, mal estudiant però respectat entre els amics en Marc començava la seva vida d'adolescent com la majoria, odiant l'escola, descobrint que no només hi havia nois al món, buscant la manera per ser molt ric sense fer res...
Però en Marc tenia un lligam amb el passat, un ós de peluix, aquell ós cada nit l'acompanyava. No ho deia a ningú cohibit per les rialles que això podia suposar entre els seus companys, però el necessitava...
Li van regalar quan tenia 3 anys, des d'aleshores en Marc i l'ós no s'havien separat mai. Ell no n'estava orgullós, però sabia que era necessari. Com podria dormir sense ell després de tants anys? Era impossible. I nit darrera nit l'ós l'acompanyava en els meravellosos somnis d'un noi adolescent com ell.
Aquell any, en Marc estava decidit a deixar estar l'ós, sabia que l'any que vé començava a l'institut i sabia que aquest any, el seu últim any de primària, tenien una mena de colònies a l'escola. Ell sempre havia estat malalt els anys anteriors, però aquest any no podia faltar, era l'últim!!!
Quedaven 3 setmanes, tenia por... però poc a poc va anar deixant l'ós, es notava insegur, sol en aquell llit tan gros, però no esperava aquella sensació. Les raons per les quals ell havia dormit amb l'ós havien anat canviant durant els anys, primer com a objecte predilecte, més tard per la seva suavitat, després per por i ara? Simplement costum.
I va canviar, en va tenir prou amb una setmana per veure que no era necessari, que havia superat la necessitat de tenir-lo al costat.
Va somriure, va agafar l'ós i el va posar sobre un prestatge de l'habitació. Aleshores se'l va mirar i li va dir: - Ja no necessito que estiguis amb mi a les nits, però tenirte aquí al prestatge em farà recordar sempre la teva importància, la teva utilitat i també recordar que tu no has canviat, però has estat tal com t'he necessitat sempre.
made by moi
Un conte
Aquella nit la Laura es va sentir sola per primera vegada, havien passat molts anys i per fi va tenir aquesta sensació que buscava desde feia temps.
Per aconseguir-ho va marxar, va deixar-ho tot enrera i va començar a caminar fins arribar al mig del bosc.
Volia sentir... notar...viure...saber que estava realment sola...
Un cop allà a mitja tarda i estirada sobre les fulles seques, amb el sol que li tocava a la cara i li feia entreobrir els ulls va veure per primera vegada com una fulla es desenganxava del seu arbre. Això la va fer reflexionar, perquè ella havia estat una fulla, i ara queia a terra com ella...
Van passar les hores i la son va poder amb ella, a mitja nit, es va despertar i va veure que el vent que havia fet caure les fulles també havia fet marxar els núvols i que en aquell moment els estels eren el seu sostre, tot d'una... va veure un estel fugaç que travessava el cel, i una alte vegada va veure que hi tenia relació, que ella havia fet el mateix...
Quan es va aixecar al matí un somriure omplia la seva cara, l'alegria havia tornat a entrar al seu cor.
Una fulla com un estel, no marxa de l'arbre buscant estar sola ni canvia la seva posició al cel per la mateixa raó, simplement es reuneixen tant la fulla com l'estel amb d'altres fulles i estels que ja han fet aquell pas i que omplen el terra o la nit...
A partir d'aquí, ella provaria de trobar qui hagués fet aquell pas... però era fàcil, com la fulla i l'estel, la direcció ja estava presa.
made by Moi
Un bon conte...
buscant el passat?
Ets a casa i et preguntes per variar, que hauria passat si... Sempre dubtabt de les teves accioons del passat sense tenir en compte que on una altre vegada t'estàs equivocant és en el present, que no cal buscar en el passat, cal buscar en el futur... la pregunta sempre hauria de ser... que passarà quan?