Blogia
uNa NoVa HisTòRia

Muntanya

Muntanya

Ella era una terrible escaladora, però tot i això li encantava sempre d’anar amb els amics i amigues a escalar. Ja no era el fet de practicar algun esport, ni de millorar en aquella disciplina. Era només, o això creia ella fins aquell moment, la sensació d’espai lliure que contrastava amb la companyia del grup.

 Aquell diumenge tocava anar a escalar. No podia dir que fos estrany perquè aquest era el 8è diumenge seguit que hi anaven. Es va aixecar del llit i va notar que aquell dia no es trobava bé. Se’n moria de ganes però... la muntanya aquell dia hauria de viure sense ella, la muntanya i els amics. Va trucar a una de les noies del grup per dir-li, ella li va dir que cap problema i va penjar.

En aquell moment, la sensació de trobar-se malament en va tenir una d’afegida i de més poderosa. La sensació de perdre el tren. De no ser on has de ser i en el moment en que has de ser. Tot i trobar-se malament va agafar el cotxe. I es va dirigir allà on sabia que aquell diumenge anaven tota la colla d’amics.

No hi eren. La sensació anterior va augmentar. Tenia por d’haver perdut tota opció de millorar, tota opció de sentir alguna cosa nova, de trobar una llibertat que només feia que desemmascarar la que fins ara havia estat la "seva llibertat".

Va decidir deixar el cotxe i pujar muntanya amunt.  Buscava algú, o simplement alguna cosa que l’ajudés a trobar els seus amics. Poc a poc es va anar fent fosc però ella va seguir pujant. Va passar el temps i es va fer de nit. Va arribar a dalt de tot d’aquella muntanya, havia passat per les tres zones de possible escalada i no els havia trobat. Tot i això, va optar per seguir pujant, pensant que si els hi havia passat alguna cosa i la sensació del matí havia estat un avís, des del cim de la muntanya li seria més fàcil divisar qualsevol llum o senyal que poguessin fer.

Un cop a dalt, es va asseure a esperar. Era una nit molt clara, veia tota la vall que aquella muntanya i les del voltant protegien sota seu.

Esperava una senyal, senyal que no apareixia i que cada vegada li semblava més difícil que aparegués. I així va estar esperant durant forces hores fins que el fred va poder amb ella.

- Hipotèrmia -van dir els metges als seus amics-.

- No havia de ser allà en aquell moment -continuaven dient els metges-.

Hi ha qui viu tota la vida esperant no fallar, esperant ser en el moment i el lloc que el destí ha decidit. Hi ha qui espera no ser l’únic al seu entorn que no va ser en aquell moment i aquell lloc on tot havia de canviar. Ningú vol ser un zero a l’esquerra en aquesta vida, però fan el possible per donar el temps necessari al destí perquè actui per ells, perquè els tregui d’aquest problema, el destí em guiarà. No pot enganyar-me... vol el millor per mi.

Moi

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres