El mirall
Sentada davant el mirall la Marta es preguntava una i altre vegada si realment el que veia en aquell mirall era ella, buscava entendre el perquè d'aquest dubte. Ningú mai dubtava de la veracitat d'aquella imatge, tothom la donava per bona, però ella mai s'havia vist amb els ulls d'un altre, sense màquines, sense aparells electrònics, sense cap element extern a la seva persona.Aquell imatge la feia pensar hores i hores. Sentada davant d'aquella noia, que era a l'altre costat, en una imatge plana, tant diferent del que era ella...
Li agradava mirar de pensar com podria trobar la resposta.
Una vegada, sentada al mirall li va venir al cap una pregunta. Com devia ser de difícil ser el reflexe d'una persona, has de ser a tot arreu! En un aparador, en un llac en calma, en unes ulleres de sol... Difícil! Va pensar en molta gent i en els seus reflexes, i en tota la complicació que allò comportava.
I d'allà va sorgir la idea que ella buscava, la raó d'aquesta preocupació.
Molta gent busca un mirall, un reflexe, algú en qui trobar el camí i no veuen què ells mateixos ja són tant especials, interessants i meravellosos que tenen sempre una "persona" darrera el mirall que fascinat per ells intenta copair sempre i a tot arreu on pot els seus moviments.
Ningú mai no ha tingut reflexe, com ningú mai no pot deixar de ser un reflexe pels demés.
1 comentario
lA CAMARERA -