El rellotge

Una casa antiga, un bosc espès, aire fred, els arbres mouen desbocats, una tempesta arriba. Tot es mou a un ritme frenètic a fora, nerviosos indignats, temerosos. Una mà d'adjectius per descriure la situació. Jo des de dintre la casa ho miro. Passa el temps i sé que com sempre això s'acabarà, sé que, com sempre, després d'un moment com aquest en vé un altre, sé que... el temps no s'atura.

A dins a la casa, ara deshabitada, també passa el mateix, com si d'un teatre es tractés, els actes es donen pas els uns als altres, res no s'atura, ni jo, que em miro aquest interior i veig com tot es capgira una i altre vegada.
El temps passa...

El tenps passa, els colors de les parets canvien, es transformen. Canvien els mobles, la decoració.. en definitiva, sembla que visqui una constant renovació on el que mana és el qui entrai té aquest poder mentre pot ser a dins.

A l'exterior, segueixen les tempestes, els canvis de sempre, tot és viu, tot es modifica, però no afecta, no hi té relació. Sembla clar que fora, no és dins.
El temps passa...

El temps passa i a poc a poc, molt a poc a poc, sembla que la vida al meu voltant, a l'interior, comença a ser sempre igual, no varia. Ja no canvien els colors de les parets, la decoració es queda estancada i tot és lluny de la variabilitat que presidia abans tot el meu entorn.

De mentres a foratot canvia, segueixen els canvis i n'apareixen de nous: un camí que més fàcil l'accés a la casa, nous arbres, noves plantes... Un espai exterior que es modifica constantment.

A dins, quan es va aturar tot... m'agradava, m'alleujava. -Per fí! -deia-.
Ara ja, però, ja no és el mateix. Veig com és de fàcil arribar i marxar de la casa, veig com l'exterior segueix variant i tot i això avança.

Dins, no m'aturo. Jo també segueixo el meu camí. Un camí que ha entrat en un moment de dubte: -Fins quan serà tot així?

Apareix el dubte, saber si és millor ser fora que dins, saber si és millor tenir sempre el mateix o si ha arribat l'hora de tornar a canviar, l'hora de veure l'interior nou, diferent, allunyat d'aquest present gris que m'envolta ara.

Jo no m'aturo, sóc un rellotge, l'exterior tampoc, ell continúa. I la casa... la casa ets tu, sóc jo...

Som cases amb un interior dominat per qui entra i un exterior que ens afecta sempre però mai des d'una mateixa perspectiva.

I el nostre rellotge, corre, no s'atura. El temps passa... com el batec d'un cor qualsevol.

I es pregunta. -Fins quan serà aixì?