El cafè

Hi havia un noi sentat en un cafè d'internet de tants a Barcelona, fa uns anys amb poc espai de temps van proliferar com bolets petits cafès d'internet on connectar-se era una gran opció.
Aquell era acollidor, era un cafè sense gaires luxes, però era barat i ja feia el fet.

Sempre que anava a aquest local quedava absorbit pel seu encant, les seves pantalles antigues, els teclats gastats de tant fer-ne ús, la llum tènua que sorgia de petites lamparetes col·locades hàbilment al voltant de les taules d'ordinadors...

Era una nit de dijous, una nit difícil, una nit on ell, com moltes altres vegades, s'havia anat a refugiar al darrera d'una pantalla per tal de que desde l'exterior no se n'adonessin del seu estat. Havia passat una setmana molt i molt difícil i no estava gaire animat.

Mentre estava parlant amb altre gent a l'ordinador, li anava donant voltes a tot el que en aquell moment formava part de la seva vida. Els seus pares en un procés inacabable de estira i arronsa eren dificils d'entendre, de fet eren impossibles... La seva familia actual, es reduïa a problemes amuntegats sense cap mena de base sòlida.
Però hi era ella. Ells sabia que hi era i intentava apartar tot aquest entorn dels moments que tenia. Però era molt difícil i ho sabia. Tot i això lluitava setmana darrera setmana per tal de millorar tot aquest embolic.

Ell era al cafè, en aquell moment, no podia pensar en problemes sinó en solucions, i va decidir posar per escrit tots els seus propòsits que anava a pendre aquella mateixa nit.
Va començar a escriure i ja no ho va fer en format de futur... la cosa anava així:
Sóc feliç quan estic amb tu, t'estimo, m'agrades molt, hi ha un petit canvi respecte al que penso, perquè ara ja no penso només en mi, perquè això fa que l'egoïsme entri i no deixi viure.
Ara penso que tu també hi ets, que estàs bé amb mi i que lluitarem junts per sobre de tot.
Crec en tu i crec en mi, i faig el que faci falta.

Després d'això... va seguir parlant amb la gent amb un somriure a la cara. No es podia enganyar, encara pensava com abans. Però ja havia donat el pas, el pas de voler ser millor per fer sentir millor a qui l'envoltava.