Muntanya

Ella era una terrible escaladora, però tot i això li encantava sempre d’anar amb els amics i amigues a escalar. Ja no era el fet de practicar algun esport, ni de millorar en aquella disciplina. Era només, o això creia ella fins aquell moment, la sensació d’espai lliure que contrastava amb la companyia del grup.

 Aquell diumenge tocava anar a escalar. No podia dir que fos estrany perquè aquest era el 8è diumenge seguit que hi anaven. Es va aixecar del llit i va notar que aquell dia no es trobava bé. Se’n moria de ganes però... la muntanya aquell dia hauria de viure sense ella, la muntanya i els amics. Va trucar a una de les noies del grup per dir-li, ella li va dir que cap problema i va penjar.

En aquell moment, la sensació de trobar-se malament en va tenir una d’afegida i de més poderosa. La sensació de perdre el tren. De no ser on has de ser i en el moment en que has de ser. Tot i trobar-se malament va agafar el cotxe. I es va dirigir allà on sabia que aquell diumenge anaven tota la colla d’amics.

No hi eren. La sensació anterior va augmentar. Tenia por d’haver perdut tota opció de millorar, tota opció de sentir alguna cosa nova, de trobar una llibertat que només feia que desemmascarar la que fins ara havia estat la "seva llibertat".

Va decidir deixar el cotxe i pujar muntanya amunt.  Buscava algú, o simplement alguna cosa que l’ajudés a trobar els seus amics. Poc a poc es va anar fent fosc però ella va seguir pujant. Va passar el temps i es va fer de nit. Va arribar a dalt de tot d’aquella muntanya, havia passat per les tres zones de possible escalada i no els havia trobat. Tot i això, va optar per seguir pujant, pensant que si els hi havia passat alguna cosa i la sensació del matí havia estat un avís, des del cim de la muntanya li seria més fàcil divisar qualsevol llum o senyal que poguessin fer.

Un cop a dalt, es va asseure a esperar. Era una nit molt clara, veia tota la vall que aquella muntanya i les del voltant protegien sota seu.

Esperava una senyal, senyal que no apareixia i que cada vegada li semblava més difícil que aparegués. I així va estar esperant durant forces hores fins que el fred va poder amb ella.

- Hipotèrmia -van dir els metges als seus amics-.

- No havia de ser allà en aquell moment -continuaven dient els metges-.

Hi ha qui viu tota la vida esperant no fallar, esperant ser en el moment i el lloc que el destí ha decidit. Hi ha qui espera no ser l’únic al seu entorn que no va ser en aquell moment i aquell lloc on tot havia de canviar. Ningú vol ser un zero a l’esquerra en aquesta vida, però fan el possible per donar el temps necessari al destí perquè actui per ells, perquè els tregui d’aquest problema, el destí em guiarà. No pot enganyar-me... vol el millor per mi.

Moi

El segon

Aquesta nit hi ha un segon més... no ho entenc molt bé però sembla ser que la terra cada vegada gira més lentament a causa de l'atracció amb la lluna, una primera impressió... l'atracció entre dos cosos alentitza el seu moviment... transportable a la vida real? qui sap... bé, segueixo; doncs sembla ser que avui hi haurà un segon més... i el més fort és que ja fa anys que es fa això! Crec que és el primer any que tinc tant de temps...

Bé, doncs aquest segon, se'm fa una mica difícil... penso en totes les vegades que he sentit que passen coses dolentes, allò... cada segon hi ha nens que moren, hi ha ... no se.. i m'aturo i penso... caldria aquest segon?

Però cal, perquè en aquest món cal que tot estigui super ben posat i col·locat i ordenat... Deu ser millor així... no seré jo qui ho digui, però recordaré que també en aquest segon passaran coses molt boniques i especials... quants nens naixeran avui a les 23:59:60?

 Bona entrada d'any i un petó per tothom qui estimo i llegeix aquest blog. Espero que algun dia un cop llegit escriviu alguna cosa. :P pillus!!

 

El girasol

En un camp ple de girasols on tots miren, com sempre, cap al sol, hi ha un error, un d'ells, no fa el mateix que els altres, no mira el sol, girat, espera, pacientment, el moment en que el sol passi pel seu davant. Els altres se'l miren, no entenen la seva obstinació, per què mantenir aquesta posició poden gaudir de la llum durant moltes més hores. Ell és manté ferm, espera, sabent que quan el sol passi l'escalfarà i no li caldrà fer el que tots fan. Ells dubten, no ho entenen, si sempre s'ha fet així perquè no s'ha de seguir fent igual? Els altres dubten i ell es manté ferm.

Poc a poc el sol gira, el camp de girasols segueix el rastre de llum i es mou amb total tranqulitat seguin el seu curs, el curs que sempre ha fet.

El girasol segueix en la seva posició, i reb al seu moment, la llum del sol.

L'endemà un segon girasol, cansat de viure la mateixa vida, un dia rere l'altre, decideix posicionar-se de manera diferent. No igual que l'altre, però si que apartat dels rajos de l'astre ataronjat que culmina el cel.

Poc a poc aquell camp de girasols comença a diferenciar-se de la resta. Cada un dels girasols, adquireix una posició pròpia. Un grup, intentant mantenir una unitat inexistent i artificial, demana tornar a la posició original a alguns d'aquests girasols. Ja és tard...

Un cop ens n'adonem de que la llum arriba sigui quina sigui la posició comencem a ser nosaltres mateixos, comencem a ser un girasol i no un camp d'aquests, comencem a ser. Simplement.

Tant de bo tots els camps de girasols vegincom més aviat millor que tot i que sembli una necessitat, el sol sempre arriba i mai ens deixa, podem ser nosaltres mateixos.

Qrlt

Romeo i Julieta de William Shakespeare

Miro una pel·lícula, Romeo i Julieta, la versió moderna protagonitzada per en Leo di CAprio. He pogut mirar 15 minuts abans de començar a pensar en que aquesta pel·lícula pot amb mi... Sento aquell amor, aquells balls, aquella inhibició de dos joves davant la imposició social.

Perquè cal veure una peli per entendre que tot el que ens envolta és una obra de teatre? No cal anar més lluny, una obra de teatre en la que cadascú és el director, cadascú viu intensament l’èxit i el fracàs de la seva obra, i veiem, sense poder-ho aturar, com la nostra obra a vegades tria per si mateixa el camí a seguir...

 Intentem manar una obra desbocada, perquè ningú, i repeteixo, ningú és capaç de controlar la seva pròpia. I n’hi ha, pobres, que proven no només de controlar la seva sinó també aconseguir dirigir obres d’altres persones com nosaltres.

I no és just? Alguns serien capaços de dir que el que no és just és no poder controlar més d’una obra, mentre que d’altres cridarien al cel només per no poder amb la seva. Un món de contradiccions, aquest, on tothom lluita per no viure el que ell mateix ha esdevingut. Lluitant contra la por i el desig, contra la fermesa i la fragilitat... segueixen doncs les contradiccions.

Vivim si, però volem viure el que vivim? Difícil pregunta amb múltiples respostes. Tots podem tenir-ne una i ningú té la certa. Cada obra té el seu final i cap de nosaltres, desgraciats directors... mai sabrem com ha d’acabar la nostra obra abans que acabi.

i fins aquí per avui...

moi

Una nit...

llarga i tranquila... una nit de ple hivern, una nit de dubtes i raons no provades, de sensacions viscudes i de vides per sentir... una vida plena si, de buits, i una buido que es torna plena cada vegada que no hi ets... cada vegada que al meu costat només trobes sensacions i no veritats, quan cal millorar i no pots per falta de temps i diners i de paraules... Fins aquñi tot clar.. puc escriure sense pensar, però cal?

 

Intentaré tornar...

 

Torna el blog d'en Mooi...

 

benvinguts

Llegint tantra.

Avui esgotat de pensar, de viure en el futur, de no saber ni el que faig amb la meva vida fora dels objectius professionals i familiars i tot el que tots, totes i jo sabem he arribat a casa i he marxat. He anat a parar a un camp de futbol, el camp on jo jugaré l'any que vé. Aquest acamp de gespa m'ha semblat un bon lloc i m'he sentat a llegir. Llegia un llibre sobre tantra. Una recomanació d'un molt bon amic. He canviat de postura milers de vegades. Buscant la bona, m'adormia, estava atent... moltes sensacions. He anat llegint el llibre i imaginant les diferents situacions que el llibre m'anava descriguent. Poc a poc he anat descobrint el que el tantra em proposava. Estar amb mi. El jo com a la verdadera divinitat. No està en menospreciar els altres perquè els altres també són en si mateixos una divinitat. Tan sols el fet de veure que en la observació i el coneixement d'un mateix. En la concentració i la posada en llibertat de les pròpies sensacions i els sentits que les dominen pots alliberar una mica més el teu cos i la teva ment dins d'aquest món.

Hi ha coses que em preocupen. No ho puc negar. I coses força importants, però en aquell moment llegia, i he llegit molt. Unes 100 pàgines en una hora i mitja. Fins que forçant la vista ja no veia clares les lletres negres sobre el paper blanc.

Estava aleshores tranquil. Feia temps que no estava amb mi. Feia temps que no em dedicava durant una estona a escoltar-me a sentir el que feia i el que deia el meu cos mentre passava aquelles fulles.
Hi havia vegades que havia de tornar enrera, hi havia vegades que no entenia el que em deia i no ho he tornat llegir. Però no és important. El fet és que he estat només amb mi i els meus pensaments.

Gràcies per llegir això.

El rellotge

Una casa antiga, un bosc espès, aire fred, els arbres mouen desbocats, una tempesta arriba. Tot es mou a un ritme frenètic a fora, nerviosos indignats, temerosos. Una mà d'adjectius per descriure la situació. Jo des de dintre la casa ho miro. Passa el temps i sé que com sempre això s'acabarà, sé que, com sempre, després d'un moment com aquest en vé un altre, sé que... el temps no s'atura.

A dins a la casa, ara deshabitada, també passa el mateix, com si d'un teatre es tractés, els actes es donen pas els uns als altres, res no s'atura, ni jo, que em miro aquest interior i veig com tot es capgira una i altre vegada.
El temps passa...

El tenps passa, els colors de les parets canvien, es transformen. Canvien els mobles, la decoració.. en definitiva, sembla que visqui una constant renovació on el que mana és el qui entrai té aquest poder mentre pot ser a dins.

A l'exterior, segueixen les tempestes, els canvis de sempre, tot és viu, tot es modifica, però no afecta, no hi té relació. Sembla clar que fora, no és dins.
El temps passa...

El temps passa i a poc a poc, molt a poc a poc, sembla que la vida al meu voltant, a l'interior, comença a ser sempre igual, no varia. Ja no canvien els colors de les parets, la decoració es queda estancada i tot és lluny de la variabilitat que presidia abans tot el meu entorn.

De mentres a foratot canvia, segueixen els canvis i n'apareixen de nous: un camí que més fàcil l'accés a la casa, nous arbres, noves plantes... Un espai exterior que es modifica constantment.

A dins, quan es va aturar tot... m'agradava, m'alleujava. -Per fí! -deia-.
Ara ja, però, ja no és el mateix. Veig com és de fàcil arribar i marxar de la casa, veig com l'exterior segueix variant i tot i això avança.

Dins, no m'aturo. Jo també segueixo el meu camí. Un camí que ha entrat en un moment de dubte: -Fins quan serà tot així?

Apareix el dubte, saber si és millor ser fora que dins, saber si és millor tenir sempre el mateix o si ha arribat l'hora de tornar a canviar, l'hora de veure l'interior nou, diferent, allunyat d'aquest present gris que m'envolta ara.

Jo no m'aturo, sóc un rellotge, l'exterior tampoc, ell continúa. I la casa... la casa ets tu, sóc jo...

Som cases amb un interior dominat per qui entra i un exterior que ens afecta sempre però mai des d'una mateixa perspectiva.

I el nostre rellotge, corre, no s'atura. El temps passa... com el batec d'un cor qualsevol.

I es pregunta. -Fins quan serà aixì?

Expressió sincera del sentiments

solitud:
[s. XIV; del ll. solitudo, -inis, íd.]

f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol.

Hi ha vegades que tu o jo ens hem sentit sols. Això no cal dir-ho, ni cal ser un gran expert en sociologia, humanitats o la disciplina que faci falta per saber-ne.
El fet és que la gent tendeix irremisiblement a sentir-se sola.
Aquest sentiment és certament difícil de controlar i ens fa estar, moltes vegdaes, més pendents de superar-lo que de viure.

Perquè no hi ha millor sol·lució que seguir endavant. I posaré un exemple: si ets en un bosc i t'atures, seus a terra i esperes que passi algú, possibement passarà molt de temps abans que puguis trobar una altre persona. En canvi, si tu ets dins un bosc, i camines sempre en la mateixa direcció pot ser que, com en l'altre cas, no trobis ningú però el que saps segur, és que no hi ha bosc etern i per tant un dia sotiràs d'aquell bosc i en un espai obert serà més fàcil trobar d'altre gent.

No sé si és un bon exemple del que em vull referir però amics... endavant, no us atureu en la solitud, sortiu del bosc i trobareu algú.

Un petó.
Mooi

Compromís

La Marta portava temps guardant aquell anell de compromís a la tauleta al costat del llit.
Les coses havien canviat molt des del moment en que ell, li havia regalat.
Era un anell carregat de sensacions inesborrables i que feia que tornessin molts records que sinó serien perduts.
Aquell anell representava el seu compromís absolut amb la persona que estimava, recordaria sempre el somriure amb el que el va rebre i amb el que ell, li retornava mentre li estava posant. Després les llagrimes de felicitat i a l'hora de temor ho van fondre tot sota una fina capa líquida que feia desaparèixer tots els dubtes.
Cap dels dos dubtava de la possibilitat de que no fos l'altre la persona amb qui havien de passar la resta dels dies.
I així va ser.
Un sol objecte, un anell, però tot el que tenen dues persones al seu cor. Fàcil no?
Aixo diuen...

El cafè

Hi havia un noi sentat en un cafè d'internet de tants a Barcelona, fa uns anys amb poc espai de temps van proliferar com bolets petits cafès d'internet on connectar-se era una gran opció.
Aquell era acollidor, era un cafè sense gaires luxes, però era barat i ja feia el fet.

Sempre que anava a aquest local quedava absorbit pel seu encant, les seves pantalles antigues, els teclats gastats de tant fer-ne ús, la llum tènua que sorgia de petites lamparetes col·locades hàbilment al voltant de les taules d'ordinadors...

Era una nit de dijous, una nit difícil, una nit on ell, com moltes altres vegades, s'havia anat a refugiar al darrera d'una pantalla per tal de que desde l'exterior no se n'adonessin del seu estat. Havia passat una setmana molt i molt difícil i no estava gaire animat.

Mentre estava parlant amb altre gent a l'ordinador, li anava donant voltes a tot el que en aquell moment formava part de la seva vida. Els seus pares en un procés inacabable de estira i arronsa eren dificils d'entendre, de fet eren impossibles... La seva familia actual, es reduïa a problemes amuntegats sense cap mena de base sòlida.
Però hi era ella. Ells sabia que hi era i intentava apartar tot aquest entorn dels moments que tenia. Però era molt difícil i ho sabia. Tot i això lluitava setmana darrera setmana per tal de millorar tot aquest embolic.

Ell era al cafè, en aquell moment, no podia pensar en problemes sinó en solucions, i va decidir posar per escrit tots els seus propòsits que anava a pendre aquella mateixa nit.
Va començar a escriure i ja no ho va fer en format de futur... la cosa anava així:
Sóc feliç quan estic amb tu, t'estimo, m'agrades molt, hi ha un petit canvi respecte al que penso, perquè ara ja no penso només en mi, perquè això fa que l'egoïsme entri i no deixi viure.
Ara penso que tu també hi ets, que estàs bé amb mi i que lluitarem junts per sobre de tot.
Crec en tu i crec en mi, i faig el que faci falta.

Després d'això... va seguir parlant amb la gent amb un somriure a la cara. No es podia enganyar, encara pensava com abans. Però ja havia donat el pas, el pas de voler ser millor per fer sentir millor a qui l'envoltava.

MOlt de temps després...

Hola Blog, com estàs? Suposo que enfadat amb mi. Vaig marxar de cop sense dir res, sense que gaire gent ho sabes...
He deixat d'escriure, i això no pot ser... pendré la determinació i tornaré...
Ara provarem d'escriure...

Confiança

Tenir confiança no és fàcil i sovint quan l'aconsegueixes aquesta es veu trencada per alguna raó. A vegades aquestes raons estan tant lluny de la realitat que no entens com poden ser tant importants... però ho són. Són coses que per molt poc importants que siguin tenen un moment en el que la seva importància augmenta momentàniament.

Dormir

Dormir, em dius que és la cosa que més t'agrada, si, possiblement, possiblement sigui això però també pot estar acompanyat d'aquesta sensació de tranquilitat que tens al dormir. Entres al llit després d'estar durant moltes hores fent girar el cap i és en aquell moment en que les coses s'aturen. Tot el que t'envolta deixa de ser difícil d'entendre i de construir i veus tot el que t'envolta des d'una posició tan elevada que ja saps abans de pensar el que vols fer i això què és? Somiar... quina explicació més fàcil dels somnis em diràs, però crec que és així, per somiar abans necessitem una estona... uns minuts hores el que faci falta, on ens apartem de la realitat i entrem en el nostre món, el món que sabem que existeix però que mai volem veure tan clar i és aleshores quan nosaltres mateixos triem el bon camí, per un costat sabent que és un somni (quantes vegades ens hem despertat davant d'un somni equivocat... no passa perquè si, ho triem nosaltres...) i per altre banda deixant-nos portar per on realment desitjem, per on la realitat ens vol confondre i just en aquell moment la obviem per deixar clares les nostres preferències...

Així... només així... som capaços d'entrar en el nostre món real, dormim i travessem el mur que no ens deixa veure el que nosaltres realment volem...

I els mals sons? Em preguntaràs... fàcil de respondre, quan fins i tot en aquest món volem apartar-nos e la realitat, del que realment desitjem. aleshores ens fabriquem un error que ens faci despertar i tornar a començar...

Dormir...

La pilota

En Marc va trobar una pilota increïble, la millor pilota que mai hauria pogut trobar. La primera pilota que no li comportava un esforç físic sinó que permetia un moment de relax.
Aquesta pilota gegant generava diferents sensacions, totes elles per això eren bones. A vegades sentia ganes d'abraçar-la, cosa que es feia impossible i aquest afany de fer una abraçada cada vegada més gran a la vegada generava descans i tranquilitat fins que s'adormia, altres vegades, ja tan sols el fet de notar-la a sota seu permetia a en Marc tenir una sensació de domini, de control, una de les sensacions primaries que sempre es necessita.

Com sempre en Marc en arribar a casa ja només pensava en la seva pilota, i aquest no era un dia diferent, però en arribar, es va trobar la pilota totalment desinflada... davant d'això en Marc va anar a abuscar molt ràpidament alguna cosa per provar de posar-hi aire, va començar però no avançava, hi havia un forat en alguna part. Es va posar nerviós buscant el forat, l'havia de trobar, remenava la pilota amunt i avall i no trobava res, l'apretava, la girava, la movia i finalment va trobar un petit forat, va còrrer a la botiga, anava molt ràpid! Va arribar esbufegant i va demanar alguna cosa per arreglar-la. Un cop la tenia va tornar encara més de pressa, saltava sobre tanques, gossos el que trobés.
Va arribar, es va posar a la feina ràpidament, i en 10 minuts ho tenia fet. S'havia d'esperar 4 hores abans de tocar res, era el temps necessari perquè la cola fes el seu efecte.
I ell va estar allà assegut davant de la pilota, mirant el rellotge, donant voltes, buscant coses en que pensar.. i el temps no passava... quan portava dues hores, no va poder més, va començar a inflar la pilota i en el moment d'asseures a sobre el pegat que acabava de enganxar va sortir volant.
Abatut, en Marc va tornar a començar tota la feina ara ja amb una visible tristesa als seus ulls.
Finalment al cap de 4 hores més. Ho va provar i funcionava. Tot arreglat.

Aleshores, desde sobre de la seva pilota, amb els braços estirats va tenir un moment per pensar en tot el que havia passat. Hi havia una cosa que li comportava una sensació de plaer, era perfecte i pensava que era la única cosa que no li donava feina. I en un moment, havia fet un canvi radical, esforç físic, mental... tot!

Va pensar que realment això podia no ser només una cosa que passes amb la seva pilota...
Quantes vegades una cosa que només donava plaer i no suposava cap esforç, s'havia transformat de sobte?
Tot i això havia descobert que treballant per tornar a aconseguir l'objectiu inicial, amb paciència i esforç es podia aconseguir i que cada vegada que això passava l'objecte, la persona o el que fós guanyava amb importància, bellesa i interès, perquè ell hi havia treballat.

Controlar les emocions

Difícil? Tothom llegeix actualment llibres i llibres d'autoajuda, de inteligència emocional, de millora de la ment, de relaxació... Milions de títols inconexes i que llegits alhora et poden portar més a la desesperació que no a una millora personal.
Però realment, qui menys qui més tothom vol millorar en aquest camp personal. I per què? Suposo que el fet d'arribar a ser una persona que parlant en plata es podria dir "centrada" doncs és tot un tema.
No ho sé, i per això escric i espero opinions.. que en penseu?

Amor

Quantes vegades heu sentit que hi havia amor en els vostres pensaments? Jo moltes. Quantes vegades heu rectificat aquest pensament per alguna raó? Jo moltes.
El pq? És fàcil pensar lo primer i és encara més fàcil caure en lo segon. Pq abans de solucionar es rectifica, abans de trobar el punt de conflicte s'elimina i així va tot en l'amor actual.
Solució? No n'hi ha o no la se... però per això ho escric en el blog. Doneu la opinió...

Imatge impossible...

Una vegada hi havia un rei que volia tenir en el seu reialme totes les varietats de terres existents. Volia sortir al balcó del seu castell i veure una jungla, un desert, muntanyes, platjes...
Ell sabia del seu il·limitat poder i va creure que allò era possible, comptava amb els més grans pensadors de tot el territori, i ningú fins aquell moment li havia donat encara cap idea, cap inici, cap esperança.

Va arribar un mag al reialme, venia de molt lluny per portar la solució al problema del rei. Ràpidament el rei li donà audiència i ell entra a palau. El rei li demanà la solució i el mag en veure'l tant nerviós va seure i li va demanar que fés el mateix.
El rei, nerviós va acceptar i va seure al tron.
El mag li va demanar:
- És cert que tens tota la riquesa que hi ha al món?
El rei va contestar:
- Si, és cert.
El mag va seguir:
- I aquestes riqueses et donen felicitat? Gaudeixes d'elles?
El rei va negar amb el cap:
-No-va dir- ara ja no, de que em serveixen?
El mag aleshores li va demanar:
-I no et passa això amb totes les coses per les que tant havies lluitat?
El rei va dir:
-Si, aquestes coses i totes perden força quan ja són meves.
Aleshores al mag es va aixecar, s'acostà al rei i li digué:
-Abandona doncs tot això que poseeixes, agafa el teu cavall i emprèn el viatge cap a la terra que desitjes.
El rei li va dir:
Però és que jo vull totes les terres!
Aleshores, el mag finalment va dir:
Si surts ara trobaràs molts paisatges, potser més dels que volies i cada vegada un i un altre de nou.

Si ens aturem per conservar el que tenim i no fem res més que desitjar, no gaudirem de res.
Si marxem a seguir el rastre dels nostres desitjos, aquests són tant infinits que la il·lusió ens fara gaudir de tots i cada un dels moments.

QUIERO de Jorge Bucay

Quiero que me oigas, sin juzgarme.

Quiero que opines, sin aconsejarme.

Quiero que confíes en mi, sin exigirme.

Quiero que me ayudes, sin intentar decidir por mi

Quiero que me cuides, sin anularme.

Quiero que me mires, sin proyectar tus cosas en mi.

Quiero que me abraces, sin asfixiarme.

Quiero que me animes, sin empujarme.

Quiero que me sostengas, sin hacerte cargo de mi.

Quiero que me protejas, sin mentiras.

Quiero que te acerques, sin invadirme.

Quiero que conozcas las cosas mías que más te disgusten,

que las aceptes y no pretendas cambiarlas.

Quiero que sepas, que hoy,

hoy podés contar conmigo.

Sin condiciones.

El mirall

Sentada davant el mirall la Marta es preguntava una i altre vegada si realment el que veia en aquell mirall era ella, buscava entendre el perquè d'aquest dubte. Ningú mai dubtava de la veracitat d'aquella imatge, tothom la donava per bona, però ella mai s'havia vist amb els ulls d'un altre, sense màquines, sense aparells electrònics, sense cap element extern a la seva persona.
Aquell imatge la feia pensar hores i hores. Sentada davant d'aquella noia, que era a l'altre costat, en una imatge plana, tant diferent del que era ella...
Li agradava mirar de pensar com podria trobar la resposta.

Una vegada, sentada al mirall li va venir al cap una pregunta. Com devia ser de difícil ser el reflexe d'una persona, has de ser a tot arreu! En un aparador, en un llac en calma, en unes ulleres de sol... Difícil! Va pensar en molta gent i en els seus reflexes, i en tota la complicació que allò comportava.
I d'allà va sorgir la idea que ella buscava, la raó d'aquesta preocupació.
Molta gent busca un mirall, un reflexe, algú en qui trobar el camí i no veuen què ells mateixos ja són tant especials, interessants i meravellosos que tenen sempre una "persona" darrera el mirall que fascinat per ells intenta copair sempre i a tot arreu on pot els seus moviments.
Ningú mai no ha tingut reflexe, com ningú mai no pot deixar de ser un reflexe pels demés.

obsessió

[s. XX; del ll. obsessio, -onis, íd.]
f 1 Apoderament de l'esperit per una idea, una paraula o una imatge persistent.
2 PSIC Idea, paraula o imatge persistent que s'imposa amb independència de la voluntat i que només amb dificultat pot ésser desarrelada de la ment.

Aquesta era la definició del que em passava, la definició que em permetia entendre la causa i l'efecte de totes les idees que feien dies que voltaven el meu cap.
En el meu cas era una paraula persistent que s'havia imposat amb independència de la meva voluntat i que jo encara no havia aconseguit treure-la. Semblava que aquesta dificultat de la que parlava la definició era més que real.

Cada dia vivia en l'angoixa de saber que en un moment o altre tornaria a aparèixer aquella paraula al meu cap, que no podia passar un dia sense recordar-la sense tenir-la present.

I amb aquesta obsessió passo els dies, acompanyat d'aquesta paraula avanço en tot el que faig i la tinc sempre present.
La dificultat de treure-la del meu cap és real, però ho és tant com el fet que sense aquesta paraula res no tindria sentit.

viure